Mitjans i poder: la lluita per l’hegemonia del discurs per part de 'Las Provincias' a València

El País Valencià va ser escenari d’un dels processos de transició a la democràcia més convulsos i violents de tot el territori espanyol, només per darrere del País Basc i Navarra. La Batalla de València, com es coneix habitualment aquesta etapa, va estar caracteritzada per una forta polarització identitària entre el moviment anticatalanista valencià de caràcter reaccionari i els plantejaments de recuperació nacional de caràcter esquerrà, fonamentats sobre les tesis de l’intel·lectual Joan Fuster. Dos projectes oposats de definició de la identitat col·lectiva que es fan enfrontar obertament entre 1975 i 1982 en desigualtat de condicions. 

1. Maria Consuelo Reyna va dirigir el diari des de 1973 fins el 1999, primer com a sotsdirectora i més endavant com a directora de l'infuent diari. Font: portada d'El Temps (setembre de 1999).

L’anticatalanisme valencià, també denominat blaverisme, és un moviment ideològic reaccionari inicialment minoritari però, a partir de mitjans dels anys setanta, promogut per sectors hegemònics de l’Església, les elits dominants franquistes i els mitjans de comunicació (Viadel, 2009). El moviment anticatalanista valencià es considera una reacció la progressiva aparició d’una nova cultura política democràtica que incorporava reivindicacions nacionalistes esquerranes inspirades en els plantejaments de Fuster. En el moment de l’aparició del blaverisme com a actor polític important, l’objectiu del va ser atacar les reivindicacions del nacionalisme català des d’un punt de vista profundament regionalista, combatre la modernització política i aturar els processos de normalització lingüística i cultural al País Valencià a través de la imposició d’un discurs identitari basat la diferenciació de Catalunya.

Dos esdeveniments claus per la proliferació del discurs blaver se situen l’any 1977: la celebració de les primeres eleccions democràtiques des de 1936 amb clara victòria de les forces d’esquerra valencianista i una multitudinària manifestació el 9 d’octubre en favor de l’estatut i amb proclames pròpies del valencianisme fusterià. Aquests dos fets van alarmar les elits franquistes del país, amenaçades per l’arribada de la democràcia i espantades per el fort ascens de l’esquerra en una època en la que els sectors privilegiats que havien gaudit d’un important benestar es veien rodejats per la incertesa i la perplexitat. El diari Las Provincias, una publicació de caràcter més aviat conservador i fins aleshores gens bel·ligerant amb aquest tema, va canviar el rumb de la seva línia editorial a partir de llavors. El periòdic dirigit per Maria Consuelo Reyna va publicar un article al dia següent criticant el suposat caràcter catalanista i, per tant, antivalencianista de la històrica manifestació. Uns mesos després, el 9 d’octubre abans de la manifestació en motiu del Dia Nacional, les autoritats franquistes de la diputació i l’ajuntament de València van convocar un acte institucional amb presència de partits i entitats democràtiques a on dirigents com Francesc de Paula Bruguera i Emèrit Bono van ser perseguits, agredits i insultats per grupuscles anticatalanistes relacionats amb Unió Valenciana i el GAV (Viadel, 2009). Des de llavors, aquests grups minoritaris van començar a gaudir de certa legitimació a través de mitjans de comunicació. 

Entre la mort de Franco, la figura central de la dictadura espanyola durant gairebé quaranta anys, el 20 de novembre de 1975 i l’aprovació de l’estatut d’autonomia valencià el 28 d’abril de 1982 es van produir al País Valencià centenars d’agressions, boicots, atacs i atemptats amb explosius per part de sectors de l’extrema dreta espanyolista cap a figures clau del moviment democràtic nacionalista valencià (com Sanchis-Guarner o Joan Fuster), i el blanqueig escandalós d’aquests fets per part de determinats mitjans de comunicació com Las Provincias. L’estatut de 1982 finalment incorporà la majoria de les reivindicacions simbòliques del blaverisme com la bandera amb franja blava, la distinció entre valencià/català, l’himne o el nom de Comunitat.

Durant aquest conflicte, la identitat va jugar un paper central. La identitat es caracteritza per ser un dels aspectes que fonamenten la socialització dels individus a partir de la definició de la col·lectivitat a la que es pertany. Delimita els interessos compartits i defineix la personalitat col·lectiva de les comunitats humanes i dona resposta a tres preguntes essencials: ‘Qui som nosaltres?’, ‘Quins trets ens defineixen com a col·lectivitat?’ i ‘Qui son ells?’ (Hudson, 2006). Per tant, l’esclat del conflicte identitari valencià durant la transició política espanyola va ser un punt clau de la història per la futura forma de percebre la realitat política de valencians i valencianes a partir de la reconfiguració de la identitat compartida. 

Las Provincias, un actor polític de legitimació del discurs del poder

El final de la dictadura va obrir el debat al voltant de la identitat del País Valencià des d’un punt de vista anticatalanista, que ja començava a albirar-se mesos abans de la mort de Franco.

Las Provincias és un diari amb seu a la ciutat de València fundat el 1866. Tradicionalment moderat i proper a postulats conservadors, durant els anys finals de la dictadura franquista, la publicació es va caracteritzar per donar veu a alguns moviments opositors. De totes maneres, aquesta línia es va abandonar a finals dels anys vuitanta apostant per una visió anticatalanista (Iranzo, 2014).

Aquest diari va posicionar-se el 23 d’abril de 1976 amb la publicació d’un text titulat Crisis de Identidad amb el que posava l’accent sobre l’ús interessat que certs sectors feien de la qüestió identitària. Denuncien l’anticatalanisme i parlen a favor de l’autonomia del País Valencià. Tot i això, dos anys després el discurs del periòdic va fer un gir en favor dels postulats anticatalanistes.

Durant tota aquesta etapa el diari va estar dirigit per la periodista María Consuelo Reyna, un personatge amb un llaç d’amistat important amb l’advocat Manuel Broseta, qui posteriorment ingressaria l’any 1979 a les files d’Unió de Centre Democràtic (UCD), el partit de govern. És llavors quan es produeix un vincle entre la formació i Las Provincias (Iranzo, 2014). És doncs quan s’oficialitza el discurs anticatalanista que el polític valencià Emilio Attard (va ser qui va proposar el nom de Comunitat Valenciana per l’estatut que va sortir de Madrid) havia introduït a UCD. És llavors quan la qüestió dels símbols es converteixen en punt clau de la política i el tema identitari, un conflicte en el que la dreta reaccionaria podia apel·lar als sentiments per sobre del projecte de recuperació democràtica i nacional del valencianisme d’esquerres, agafa més força. Las Provincias fa un canvi en la seva línia editorial que fins fa només uns mesos clamava per l’autonomia i alertava davant els interessos de manipular el tema identitari i es transforma en una publicació contrària a aquestes posicions que abans defensava. Segons Iranzo, “la sintonia entre el diari i el partit marca un discurs canviant sobre el símbols (...) una qüestió que arriba a l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i marca la redacció definitiva del text”. Per tant, Las Provincias va ser un actor polític més que va intervenir al conflicte sobre la identitat posicionant-se en favor dels plantejaments anticatalanistes i reaccionaris introduïts a UCD per Attard i a l’estratègia de Broseta per encapçalar un nou moviment regionalista.

A tall de resum, Las Provincias va ser un instrument per legitimar un determinat discurs que responia a estratègies polítiques que pretenien donar continuïtat, o adaptar, la cultura política de la ciutadania per protegir els seus interessos.

La consolidació del discurs

La fi de la dictadura franquista va obrir la finestra a l’oposició política democràtica valenciana, crescuda sobre els plantejaments nacionalistes de l’acadèmic Joan Fuster, per instal·lar una nova cultura política democràtica a la societat del País Valencià. En les primeres eleccions generals després de la dictadura i les multitudinàries manifestacions en favor de l’autonomia van provocar una profunda preocupació i perplexitat de les elits benestants franquistes davant la irrupció de les forces d’esquerres i valencianistes. Personatges com Emilio Attard o Manuel Broseta van ser instigadors d’un moviment anticatalanista que, tot i minoritari abans dels anys 70, va ser col·locat al centre del tauler polític per partits i per la premsa, quan Las Provincias va incorporar posicions anticatalanistes al les seves editorials, articles d’opinió i notícies. La relació entre el dirigent d’UCD Manuel Broseta i la directora del diari, María Consuelo Reyna, va ser un dels motius que va fer que Las Provincias, que fins aleshores havia tingut una posició moderada i alertava dels perills de l’anticatalanisme, adoptés clarament un discurs blaver. Es va establir una relació entre el poder mediàtic i el poder polític amb la finalitat de construir un discurs identitari i, en tant que referent a la identitat, apel·lava a un dels sentiments primaris de la socialització de l’ésser humà i, per tant, de la seva cultura política.

La victòria dels plantejaments anticatalanistes en aquest conflicte es va materialitzar a l’estatut de 1982, el qual recollia i normalitzava els símbols de l’anticatalanisme, especialment la bandera, l’himne i la distinció tàcita entre llengua catalana i valenciana.  El resultat va ser, “la instal·lació d’un reguitzell de perillosos prejudicis que dificulten les relacions entre catalans i valencians" (Viadel, 2010).

2. Esquema de la relació entre el poder polític i el poder mediàtic, la seva aliança per posar en el centre de la discussió pública un conflicte basat en la identitat i l’esclat d’un conflicte que, com creador d’ideologia que és, va reconfigurar una cultura política en perjudici dels plantejaments de recuperació nacional i democràtica del País Valencià. Font: Elaboració pròpia.

Bibliografia 

Hudson, V. (2006). Culture and national identity. Dins V. Hudson, Foreign Policy Analysis: Classic and Contemporary Theory. Estats Units: Rowman & Littlefield Publishers.

Iranzo, A. (2014). Prensa y poder. Las Provincias, actor político central de la Transición valenciana. Historia y Comunicación Social. Vol. 19. Nº Esp. 535-544.

Julve, R. (8 d’octubre de 2016). ¿País Valencià, Comunitat Valenciana o Regne de València?. El Periódico. Recuperat de https://www.elperiodico.com/es/politica/20161008/origen-nombre-pais-valencia-comunitat-valenciana-5453688.

Kovach, B. I Rosenstiel, T. (2003). Los elementos del periodismo. Aguilar.

La Comunidad Valenciana ya tiene Estatuto de Autonomía. (1982). Las Provincias. Recuperat de http://valenpedia.lasprovincias.es/historia-valencia/1982/la_comunidad_valenciana_ya_tiene_estatuto_de_autonomia.

Patiño Portillo, Daniel; Mir Garcia, Jordi, dir. L'aparició del discurs anticatalanista al País Valencià (1975-1982) : el futbol com a via per la construcció del discurs anticatalanista al País Valencià. 2019. 28 pag. (818 Grau en Ciència Política i Gestió Pública) <https://ddd.uab.cat/record/215023> [Consulta: 25 de juliol de 2021].

Viadel, F. Premsa, poder i anticatalanisme: la vigència de Las Provincias. 2010. NÚM. 23, pp. 103-112 Universitat de València.